només això volia


Et veia lleugerament vinclada, escoltant atentament. Els ulls tancats. Perduda entre la cadència dels versos recitats en veu alta. Jo tampoc no mirava. Però et perseguia els gestos. I imaginava el moment que descalçaria els llavis i pujaria els graons del teu coll per arribar-te. No sabia exactament fins on. Només volia entrar-hi a través dels finestrals que tenies oberts mentre escoltaves. Jo volia ser-te com la brisa amable d’un capvespre. Entrar-hi i no sortir-ne. I volia que durés aquell pensament com un sortilegi que s’avivava d’enyorances, de records que m’habitaven les besades abans de totes les distàncies. No volia mirar el món i els seus gestos d’adéu empeltats en el brancatge de les coses. Només volia continuar imaginant-te, a frec de la meua quietud expectant. Sobre les cadires de plàstic, remugant el pes dels nostres cossos en desfici. Només això volia. Que no hagués passat res fins aquell moment. Poder reprendre allò que ens havíem somiat en una altra vida.