«La històrica solidaritat pirinenca», per Lluís Bonada

Patrici Pojada
Els Pirineus havien estat tradicionalment un espai de solidaritat i intercanvis de tota mena, mai una barrera. Ho recorda Patrici Pojada amb l’estudi Viure com a bons veïns. Identitats i solidaritats als Pirineus (segles XVI-XIX), publicat per l’Editorial Afers.

* * *

L’any 1950, el professor de Tolosa Henri Gaussen va cloure el Congrés Internacional d’Estudis Pirinencs celebrat a Sant Sebastià amb el record a la unitat històrica dels habitants dels dos vessants d’unes muntanyes que mai no havien fet de frontera. Les seves paraules foren: «La muntanya és una unitat i els Pirineus units abans per la història foren tallats en dos per una altra història més recent. La seva unitat, però, resta inqüestionable. No és el nostre fi retrobar aquella unitat en el pla polític, això fóra pueril. El nostre objecte és de retrobar-la en el camp científic i, com que la ciència ha de servir de base a l’economia, nosaltres volem també ajudar l’economia pirinenca».
Aquesta citació, que l’any 1964 conformava l’epíleg del llibre Unitat històrica del Pirineu, de l’excursionista i estudiós Josep M. Guilera, podria haver obert perfectament, a tall d’epígraf, l’estudi Viure com a bons veïns. Identitats isolidaritats als Pirineus (segles XVI-XIX), de Patrici Pojada, catedràtic d’història moderna de la Universitat de Perpinyà, elaborat originàriament en francès i publicat ara en català per l’Editorial Afers en versió de Maria Dasca Batalla. Hi hagués estat escaient, perquè l’autor retroba la unitat pirinenca en el camp científic, a partir de l’aprofundiment i la reflexió sobre les nocions d’identitat i solidaritat en una època en què els lligams entre les poblacions dels Pirineus eren molt forts, tant lingüístics com socials i comercials, i també polítics, a través dels ja coneguts i estudiats pactes de pau, de les lligues i patzeries.
Contra la gent que havia pensat o fins i tot pensa avui que els Pirineus sempre han estat una barrera, Patrici Pojada recorda, com ja va indicar Guilera i tots els historiadors —«L’església catalana comença a dependre de l’arquebisbat de Narbona. El Pirineu no és una frontera», digué Llorenç Riber— que la barrera l’aixequen els dos Estats que comparteixen la muntanya a partir de l’època moderna, és a dir, fins que no neixen i es reforcen els nacionalismes d’Estat, es desenvolupen vies de comunicació de les altes valls cap a les planes i els centres urbans, especialment el tren; i s’imposa l’escolarització obligatòria, almenys a França, que va servir per lluitar contra el que sovint unia els Pirineus: una cultura i unes llengües, per fabricar francesos «mitjans» que, de mica en mica, oblidaran les seves arrels, i els faran mirar cap al nord, mentre que des de fa segles, i potser mil·lennis, miraven cap al sud.
Com sabem, recorda l’estudiós, els Pirineus no han estat mai una frontera humana, cultural o econòmica, i els seus colls foren freqüentats d’una manera que costa d’imaginar avui, gràcies als nombrosos camins de mules, —i camins per trescar-hi a peu, caldria afegir— perquè, antany, desplaçar-se a peu —i a cavall— era pràcticament l’única manera de viatjar i, per tant, les muntanyes no representaven obstacles insuperables com ho seran en l’era del vapor i de l’automòbil. Un aspecte d’aquesta antiga proximitat, recorda Pojada, és la immigració occitana cap a la península Ibèrica i als Països Catalans.
Més recentment, i fins ben entrat el segle XX, podia haver afegit, sovintejaven les relacions familiars a banda i a banda dels Pirineus orientals a causa, sobretot, de l’emigració laboral i política de la Catalunya del Sud a la Catalunya del Nord. L’assaig de Pojada mostra com, en poblacions culturalment i lingü.sticament molt properes, apareixen uns fenòmens exteriors que, un cop interioritzats, fan néixer identitats diferents en benefici i en referència no de les grans poblacions pirinenques, sinó dels dos grans Estats en construcció, després enllestits, que poden comptar a partir de llavors amb la fidelitat d’aquestes terres, que havien estat marginals i vehiculars d’una civilització pròpia, original.
A més de la història de les relacions comercials, regulades per pactes, i de les relacions culturals —hi ha un interessant capítol sobre els estudiants catalans a Occitània, en concret, a Tolosa—, una de les grans aportacions de l’assaig de Pojada és lingü.stica, i en concret, el capítol «Al marge dels idiomes establerts», dedicat a uns parlars que, opina, no poden ajustar-se a les classificacions tradicionals entre idiomes, és a dir, el llenguadocià, català, gascó i aragonès. N’estudia quatre: el massatès, entre el Coserans i el País de Foix; el donasanenc i el capcinès, entre el llenguadocià i el català; i el benasquès, considerat generalment com a transició entre el català i l’aragonès, annexat al català per a uns, a l’aragonès per a altres.

Lluís Bonada
El Temps (12-IX-2017)
-->
Publicitat
Publicitat