Illes a l'albada

La lluïssor del colibrí sobre els lledoners. Una mena de solitud que fa créixer illes entre els lilàs. Els campanars dels pobles sota la calitja. Tot dins d’un llambreig. Panoràmiques d’argent. Una munió d’aspersors brusquejant matinades. Aquelles carenes que blavegen la silueta del nord, les expectatives de la boira. L’aroma de les bresquilles, de la tarongina inimitable. El gegantisme de les formigues de la primavera. I damunt del sol, els fragments del dolor. Aquest no és un món acollidor per als felins com tu. Núvols, condeixebles que aparellen albades sobre l’esguard.

Aquella xiqueta. Eren tan pobres, tan immensament pobres, i alhora tan afortunats. De vegades caminem entre assassins, una mala bèstia ens fa fora de l’autovia i es dóna a la fuga. Trobem una dona gran, francesa, àgil, pel carrer de l’Ermita, diu que fa el Camí de Sant Jaume. Cal que ens prenguem molèsties pel benestar de les persones, i transcendirem en la nostra relació amb els humans que ens envolten.

Alguns egocèntrics t’agafen per banda i et colguen amb les seues quimeres, t’atabalen amb tot de banalitats. Mentre que tu tens a dins una bomba de nitroglicerina, i te l’has d’apaivagar a còpia de sang. Una jove, que no deu pesar molt més de cinquanta quilos, se’n plany perquè s’ha hagut de posar a règim després de les vacances, potser s’havia cruspit una oliva. D’altres anomenen gesta al fet carrincló d’encofurnar balons dins d’una senalla foradada, bellugadissa desficaciada. Ens hi hem d’avenir? Fer d’això la nostra raó de viure? I si no hi claudiquem, som uns monstres perversos?

El paisatge emergeix espicassat de naus industrials, matèria entre l’emotivitat dels arbres. A l’estació d’autobusos només coloms descalços, una brisaina gèlida encalcina la pàtina de la solana sobre les andanes. Jardins del Real, evocació, gavadals de melangia. Observar els vianants de l’enyor.

Molta gent no és tan "guai" com ens fan creure. Dins de casa, sovint, ens sotja l’enemic, els caràcters apresos, el masclisme heretat. Què és perdre el temps? És un sac de sorra que se’ns buida entre els dits?

Eres com un cadell, petita outsider de la llum que barrina els branquillons dels salzes. Hi ha la serenitat sobre les dreceres que alenes, l’herbam que reconquereix la superfície entre l’asfalt. La ferum dels canyars, les cabòries dels corriolets insurgents. Una fam insadollable, una set immortal. La coloma inicia el matí, la mirada abissal, incògnites als brucs. On clissarem que no hi haja éssers vius entaforats al terra?