Els dimonis que dicten

Salvador Vendrell
Editorial Afers
Literatures nº 8    202 pàg.

Començant pel començament he de dir que el pròleg de Ramon Ramon està molt bé, molt bé. Tant és així que, si el resumies, podies aspirar a fer la ressenya perfecta. Com que no hi procediré, no espereu una ressenya cum laude, sinó un seguit de consideracions sobre l’últim llibre de Salvador Vendrell. Abans que se m’oblide: els articles d’Els dimonis que dicten són magnífics. Breus, ben escrits i incisius com pocs altres. Molts lectors de La Veu del País Valencià els deuen conèixer perquè corresponen a la columna que té l’autor al Levante els dilluns. Trobe que en format llibre guanyen, ja que han estat reelaborats i també perquè, ordenats cronològicament com són i fent-ne una lectura continuada, et pots fer el compte que tens una novel·la entre mans per allò del plantejament, nuc i desenllaç. Com és ara, des del primer article, datat el 6 - XIII (sic) - 2009, fins a l’últim, de l’1 – II - 2016, assistim a l’esplendor, als problemes de tota mena i a la caiguda estrepitosa (¡Qué hostia! ¡Qué hostia!) del PP, si més no a casa nostra.  

Torne al pròleg. Ramon Ramon, referint-se a la premsa valenciana, diu que, a més d’avorrir-nos considerablement, és capaç de fer-nos tornar indiferents, indolents, de fer que desconnectem emocionalment com a prolegomen de l’alienació social. (Ací no s’inclou La Veu del País Valencià per descomptat. I fins i tot podríem lloançar les dues pàgines diàries en valencià del Levante i el seu quadern de cultura dels dissabtes.)

Permeteu-me un incís. No m’agradaria estar en la pell de molts periodistes actuals. Mal pagats i escrivint al dictat de l’amo si volen mantenir el lloc de treball. A Els dimonis que dicten trobem just el contrari: Salvador Vendrell no té pèls a la llengua i diu el que pensa. Aquest luxe se’l pot permetre perquè és catedràtic de Valencià i a més fa llibres de text. Vull dir amb això que es guanya molt bé la vida fora del periodisme i no li cal ser políticament correcte.

Permeteu-me establir un paral·lelisme entre el que dic dels periodistes i els escriptors de ficció. Els autors valencians que escrivim en català sobrevivim perquè tenim un altre ofici. Doncs bé, tal i com degenera el tema de la premsa, passarà el mateix, si no passa ja. Els periodistes que vulguen mantenir el seu criteri hauran de tenir una altra font d’ingressos. Llavors podran escriure els articles que els abellisca i publicar-los de franc en mitjans democràtics i plurals. O bé inventar-se algun negoci en la xarxa.

Faig referència novament al pròleg i alhora promet no tornar a divagar. Segons Ramon, les autoritats morals en qui es recolza Vendrell per emetre les seues invectives són: els clàssics –Llull, Ausiàs…-; la perspectiva històrica -basant-se en Pierre Vilar, Josep Fontana i Fuster-; i l’escepticisme i l’hedonisme, l’esperit pràctic del llaurador valencià, com si diguérem. Al mateix temps queda palès que el País Valencià culturalment, socialment i políticament no és mort i enterrat, com veus interessades pretenen fer-nos creure, sinó que hi ha un munt de projectes en ebullició que, per poc que fructifiquen, auguren un futur més digne que no aquest present tan tèrbol.

La majoria d’articles són polítics, però també hi ha un bon grapat de ressenyes literàries. Dels escriptors de la Ribera parla pràcticament de tots, llevat de mi. (Aquesta me l’apunte, Voro. No t’amargues!) En aquests escrits, Vendrell és un mestre indiscutible. Amb tres o quatre frases és capaç d’assenyalar el bo i millor de cada obra que analitza i de fer-nos entrar ganes de llegir-la, si encara no la coneixem.  

Una altra cosa que destacaria d’aquestes ressenyes és la familiaritat, passeu-me el mot. Voro coneix tots els autors del món –riberenc-, en sap les fòbies i les fílies i, quan parla dels seus llibres, es nota que els ha llegit en original o que el mateix autor li n’ha explicat la gènesi i els dubtes que ha tingut durant el procés d’elaboració.

Sincer com és, Vendrell no té cap vergonya de declarar la veneració sacrílega que sent per Manuel Baixauli, <>, a qui cita 130 vegades. Entenc aquesta adoració i, si no fóra perquè sóc ateu, la compartiria al 100%. Després de llegir Ningú no ens espera, jo mateix vaig escriure en algun lloc que Manuel Baixauli portava camí de convertir-se en el millor escriptor suecà de tots els temps, que és com dir dels millors de tota la literatura catalana.

En referir-se a uns altres autors, de vegades practica un humor negre, negríssim que fa feredat: <<…un Ballester ressuscitat>>.

A pesar que alguns articles tenen nou anys, no els he trobat antiquats, sinó plenament actuals, no debades els dinosaures que en són protagonistes continuen vivint del pressupost al Senat-Juràsic Park.

Salvador Vendrell

Ja he parlat massa. Us deixe amb l’autor:

I la incertesa i la por que les coses empitjoren encara desactiva més la capacitat de rebel·lió. Han sabut inculcar un sentiment de culpa en el pesonal: vivíem tots per damunt les nostres possibilitats i el pecat porta la penitència.

A mi em dóna molt mal rotllo que els diputats d’un parlament voten que no es puga votar. Per damunt de tot, està el principi democràtic: el dret a decidir.

No he cregut mai que els partits polítics siguen Esglésies on cal retre culte al mateix Déu i on es respira la veritat. Sempre he cregut que només són instruments, per a un moment determinat, al servei d’una ideologia, uns interessos, unes inquietuds, unes il·lusions…

Escric aquesta columna mentre mire un programa especial de televisió valenciana després del seu tancament. He d’adverir-vos que ja fa molt de temps que vaig decidir tancar el canal a casa meua. El sectarisme i la manipulació de la informació que transmetia em feia insuportable quedar-me una estona en qualsevol de les seues emissions... Probablement s’hi respira, durant una única vesprada, més pluralitat i més bona informació que durant no sé quants anys de tant de fem informatiu.

Tinc la impressió, però, que ningú no pot superar Fabra a fer la paròdia d’un president. No fa falta que es disfresse de fallera per a fer el ridícul. Fent d’ell mateix és insuperable! … La coberta del Palau de les Arts és la visualització del que està passant. Tot un símbol. Quan es construeix sense fonaments, sense pilars on aguantar tanta mentida, les torres enlairades s’enfonsen més feixugament, o cauen a trossets, a poc a poc…