RODA EL MÓN I TORNA EL MOT: Rebel·lió i sedició i viceversa

Per Pau Vidal / AMIC 

No sé quin missatge secret oculta el lligam que uneix aquests dos mots tan aparatosos, però és una casualitat rara. Molt rara. Resulta que tant sedició com rebel·lió, els dos delictes que la fiscalia espanyola s’ha empescat per poder engarjolar el govern català en pes, comparteixen la característica de ser quasi orfes. Sedició és un representant excels de la llei del mínim esforç: com a substantiu s’ha limitat a generar un adjectiu (sediciós) i un adverbi (sediciosament), i para de comptar. No em direu que no és droperia. Rebel·lió, per la seva banda, no s’hi ha escarrassat gaire més: sorgit de l’adjectiu rebel, forma part d’una família de només sis membres (dels quals dos ni tan sols pertanyen al mateix camp semàntic: revell i revellí). Des del punt de vista de la creació de mots, doncs, som a la banda baixa, baixíssima. Tal vegada perquè són tan desagradables que ningú hi vol tenir tractes?

Etimològicament parlant, en canvi, tenen el seu interès. L’origen del primer és un compost llatí format per la preposició arcaica sed, ‘sense, a part’, i la terminació -itio, -onis, ‘acció d’anar’ (car deriva del verb ire). El sentit literal seria, doncs, una cosa com ara ‘desplaçament a part, en solitari’. Llevant-se les males companyies per al viatge, dit de manera més entenedora. La de rebel és força més transparent, ja que rebellis és un derivat ni més ni menys que de bellum, o sigui, ‘guerra’, i en conseqüència rebel·lió voldria dir aproximadament ‘acció o incitació a la guerra’. Encara que tot plegat soni una mica absurd atesos els esdeveniments viscuts, no és estrany que els poders fàctics espanyols facin anar aquest llenguatge tan bel·licós (i mai més ben dit). És un terreny en el que es mouen bé, perquè ho han fet durant segles. Saben que espanten, especialment a les ànimes de càntir que no hi estem avesats. Fixeu-vos, sense anar gaire més lluny, en els titulars de dilluns passat, l’endemà de la manifestació unionista: eren plens de termes com agredir, atacar, enfrontar-se… Denunciar l’adversari per sedició i rebel·lió és l’equivalent en l’àmbit judicial d’insultar i picar en el cara a cara del carrer o de les xarxes.

Ens hem queixat molt de l’absència de voluntat dialogant. Però fins i tot en el cas que n’hi hagués, primer encara caldria acordar un camp d’entesa verbal, perquè amb aquest lèxic tan agressiu sobre la taula no sembla que es pugui arribar a gaires enteses.