l Festival de Sant Sebastià troba la seva llum en la ceguesa de “Mademoiselle Paradis”

Per Joan Millaret Valls / AMIC

En el certamen basc hem vist com l’argentí Gabriel Lerman intentava, sense aconseguir-ho, bastir un potent melodrama sobre la maternitat buscada a “Una especie de família”, i com l’austríaca Barbara Albert convencia, i amb nota, amb un personal biopic històric, “Mademoiselle Paradis”. D’altra banda, un tercer film a concurs corroborava l’onada destructiva del recent cinema grec, “Love me not” d’Alexandros Avranas, una nova proposta tan seca i eixuta sobre els estralls del capitalisme en la nostra societat, a partir de l’ambició criminal del desig que desvetlla la possessió i els diners. Una proposta que empeny aviat a l’avorriment i la desídia per culpa del distanciament expositiu, la parquedat de diàlegs, la mínima trama, la realització espartana o una molesta delectació per un cinema de la crueltat en el seu tram final que subverteix tota la fredor regnant.

Maternitat desesperada

El cineasta argentí Gabriel Lerman presenta a concurs “Una especie de familia” sobre una dona de la capital, la doctora Malena (Bárbara Lennie), que anhela amb totes les conseqüències aconseguir un fill en adopció d’una mare pobre, Marcela, que ha gestat el fill per Malena. Un melodrama femení sobre la maternitat desitjada situat en zones rurals del nord d’Argentina on acut ràpidament Malena per quedar atrapada en una teranyina de tripijocs legals i xantatges per aconseguir el fill emparaulat. Una actriu meravellosa, Bárbara Lennie, aquí apareix excessivament encotillada en un paper de dona trencada, mare frustrada, i que acaba omplint de forma abassegadora tot el film.

Love me not

Aquest drama al voltant d’aquesta mare adoptiva, que actua a la desesperada, és un exemple de voluntarisme i determinació. Aquesta actitud es transforma en un itinerari errant, ple d’ensurts i entrebancs, en que sembla que la mateixa Malena es perdi geogràficament, resultat d’aquesta desorientació interior. El trajecte de Malena la porta a una cruïlla vital i personal, aclaparada per dubtes ètics i morals, confrontada finalment a la vida dels altres, especialment a la mare biològica i un entorn de misèria i necessitat. Cal esmentar que ens trobem, tot i els peròs, enfront d’una pel·lícula acurada, feta amb gust, de bona factura, i que sap treure profit de l’entorn físic que atrapa a Malena, deixant pel final un esplèndid desenllaç carregat de sentit.

Ceguesa virtuosa

La competició donostiarra es va enlairar amb “Mademoiselle Paradis” de la directora austríaca Barbara Albert, inspirada en una dona real, la pianista cega Maria Theresia Paradis (Maria Dragus), una jove prodigi en la Viena del XVIII, la vida de la qual ha estat novel·lada a “Mesmerized” d’Alissa Walser. El film es centra en el període de Mademoiselle Paradis quan, mancada de visió sobtada a una certa edat de petitona, acaba recobrant la vista gràcies als experiments de Frantz Anton Mesmer.

La estada de la jove Paradis en la casa de Mesmer, un centre d’acollida ple de personatges afectats de diverses patologies i trastorns poc comuns, ocupa l’epicentre de la trama. I més enllà del cas particular de Paradis, aquest film permet també ocupar-se de Mesmer, una espècie de metge repudiat pels seus mètodes poc ortodoxes i acientífics que aconsegueix de menar el miracle en la persona de Paradis, fruit de la suggestió i la parapsicologia.

En aquesta pel·lícula exquisidament ambientada i gens pesada, tot i l’encartronament que desprenen els films d’època, amb la rèmora dels vestits, cortinatges i perruques, la directora aprofita per dur a terme una reflexió pertinent sobre el mirar i el veure. En aquest cas, recuperar la visió voldria descobrir un món desconegut, reaprendre les coses, una mena de renaixement, però Madame de Pardis perd aleshores el seu talent i la seva inspiració per tocar el piano. El seu virtuosisme s’esvaeix en el procés d’adaptació al món de les formes, els colors i les persones. Paradis, que va crear una escola de música i ella mateixa va ser compositora a més d’intèrpret, serveix per explicar com la composició neix d’una visió interioritzada, i no de la visió del món real.