Si frares i capellans saberen, la pallissa que es van a portar...

Durant la vesprada del dimarts 12 de maig de 1931 un miler de persones es concentrava davant de l'ajuntament de València. El diumenge anterior, dia 10, tres setmanes després de proclamar-se la II República, s'havien produït el primers disturbis i enfrontaments a Madrid, on es van assaltar i cremar edificis civils i religiosos. El dilluns dia 11, a la ciutat d’Alacant, setze convents patien la mateixa sort. També a Alcoi, Elda, la Vila Joiosa, el Campello, Orito, Biar, Sant Vicent, Benissa, Xàbia, Oriola y Onil, es van produir incidents i aldarulls.

A l’estat espanyol les primeres manifestacions contemporànies de violència anticlerical es troben al primer terç del segle XIX. En el context de les revolucions liberals i la resistència, en ocasions armada, dels partidaris de l'antic règim, cremar convents tenia, malgrat la seva desgraciada realitat, un component simbòlic. Pablo Iglesias diria que el veritable enemic del socialisme no era el clergat, sinó el capital, encara que el clericalisme fos un poderós aliat de les classes explotadores.

La desamortització i la breu experiència de la primera república no aconseguiren separar Església i Estat, i ja entrat el segon quart del segle XX encara es considerava delicte satiritzar als sacerdots. El 1931 les propietats de l'Església eren taxades en cinc-cents milions de pessetes de l'època; dels quasi 23 milions d' habitants, més de cent deu mil eren clergues. Només a la ciutat de València havia 56 convents.

Eixa vesprada del 12 de maig a València, el regidor republicà Vicent Alfaro intentava sense èxit aplacar els ànims, prometent que els edificis religiosos serien en breu escoles per al poble. Malgrat que el recent poder republicà estava organitzant grups de "guàrdies cívics", per a protegir edificis i persones, la multitud cridava "!Als convents, als convents¡". I aixi va ser. Van ser assaltats els edificis dels dominics, els caputxins, els carmelites, el col · legi de Sant Josep, la residència dels jesuïtes, el palau arquebisbal i molts altres llocs de culte o residencia. Va intervenir l'exèrcit, la Guàrdia Civil, bombers i l'anomenada "guàrdia cívica republicana", i segurament es van evitar mals molt pitjors. L'ajuntament va publicar cartells pregant es respectaren propietats i persones, i es custodiaren objectes i relíquies.

El diari blasquista "El Pueblo" va publicar l'escrit per Gregorio Marañon i José Ortega i Gasset :

"No hi ha un altre poble que l'organitzat. La multitud caòtica i informe no és democràcia, sinó carn consignada a tirania. Cremar, doncs, convents i esglésies no demostra ni veritable zel republicà, ni esperit d'avançada, sinó més aviat un fetitxisme primitiu o criminal, que porta el mateix a adorar les coses materials que a destruir-les.”

La Història va i ve. La propaganda franquista va insistir molt per a confondre laïcisme amb violència anticlerical, alhora que el nacional-catolicisme vertebrava bona part de la seua acció i discurs. Vicent Alfaro Moreno, Secretari General d'Esquerra Valenciana, va ser condemnat a mort pel franquisme. La Història va i ve perquè la mouen les persones, i per això un altre valencià, Vicent Enrique i Tarancón, membre de la alta jerarquia de l'Església, era rebut pels falangistes, en el enterrament de Carrero Blanco, al crit de "Tarancón al paredón". Aquells últims anys del franquisme molts capellans van acollir en els seus temples reunions clandestines. Pareixia que per fi Déu es posava de part de la democràcia, i al costat dels menys afavorits.

Cal insistir: la Història no es deté. Passats els anys les velles intencions clericals seguixen presents, però ara coincidixen amb les misèries i amargors que ja van patir els nostres en temps passats. En temps en els que es cremaven esglésies i assassinaven frares i capellans, no per ateisme, sinó per desesperació, la mateixa que ara patim.