Premi Josep Vicent Garcia a la Trajectòria Individual. XVa Nit d’Escola Valenciana

Rafael L. Ninyoles: "L’ensenyament és la peça fonamental per superar els conflictes"

Rafael-Lluís Ninyoles i Monllor (València, 1943) es va llicenciar en Dret a la Universitat de Salamanca i és doctor en Sociologia per la Universitat de València. Als 25 anys publicà el primer llibre, L’opinió pública: teories i ideologies, i l’han seguit una dotzena d’obres més que han creat un espai de reflexió sobre la realitat social del País Valencià. Els seus plantejaments se centren en l’anàlisi psicosocial, 'en la sociologia del coneixement' aplicada al conflicte lingüístic. Un dels llibres cimera d’aquest sociòleg, Madre España, aborda per primera vegada el nacionalisme espanyol des d’unes bases socials i estudia la conformació d’aquest pensament i les repercussions en la societat. A més, Rafael L. Ninyoles ha publicat articles en diaris i revistes com Serra d'Or, Gorg, Cuadernos para el Diálogo o El País sobre el conflicte lingüístic al País Valencià, i ha col·laborat amb el CEIC Alfons el Vell. Rafael L. Ninyoles ha sigut guardonat amb el Premi Josep Vicent Garcia d’Escola Valenciana.

Hem conversat amb ell de música, estructura social i, sobretot, llengua, des de la mirada de la sociologia. Ninyoles ens ha fet un repàs del seu bagatge. Aquest home històric és un observador de tots els temps: present, passat i futur.

Construïm la identitat amb un autoretrat: qui és Rafael L. Ninyoles?

He estat treballant en molts camps i no sabria dir... Vaig estar molt de temps en l’Administració Pública. Vaig començar el meu treball professional en la Facultat de Ciències Econòmiques i he portat els Serveis d’Investigació i Estudis en la Conselleria de Cultura. Allò que més m’ha agradat en la meua vida ha sigut el piano. Vaig estudiar al Conservatori de Música de València.

Rafael, vostè està considerat un dels pares de la sociolingüística catalana. Què li suposa aquest reconeixement?

M’he integrat en cap moment en allò que es diu 'sociolingüística catalana'. Allí a Catalunya està la sociolingüística catalana i al País Valencià fem el que podem. No obstant, quant a la sociolingüística, jo he tingut una posició molt reticent perquè considere que la sociolingüística no és una disciplina amb objecte propi, mètodes o tècniques d'investigació. La sociolingüística és un intent de connectar la llengua amb la sociologia. Si no hi ha sociologia no hi ha sociolingüistes. La sociolingüística ha crescut molt poc perquè no hi ha sociòlegs. Ho són per afició. Aleshores, la projecció de la sociolingüística catalana és nul·la, pràcticament, fora del context del territori espanyol. No hi ha bibliografia. Per exemple, en altres països amb llengües en contacte com poden ser Canadà (Quebec), Bèlgica (Brussel·les o Lovaine), Escòcia... La internacionalització és pràcticament inexistent, no se sap què és la sociolingüística catalana.

No es pot parlar de sociolingüística al País Valencià sense al·ludir a Rafael Ninyoles com a una unitat indivisible.

Jo he intentat aportar la meua visió com a sociòleg sobre allò que he observat, analitzat i meditat respecte de la interacció entre la llengua i l'estructura social del País Valencià. És veritat que també estic satisfet que algunes persones estudioses hagen pres en consideració els meus treballs i d'alguna manera continuen investigant en aquest àmbit intel·lectual.