'El paisatges trobats' de Josep Santesmases

Un llibre , editat per Onada Ediciones, i que es presenta , des de la ploma de Josep Santesmases, com un Dietari.

Aquest llibre de narrativa, molt personal, ha guanyat el II Premi de Narrativa Memorialística Ciutat de Benicarló i forma part de la col·lecció la nau minor 07 d´aquesta editorial ubicada a Benicarló al Baix Maestrat.

Què és allò que ens explica Onada del llibre?

‘Els paisatges trobats’ és un dietari escrit entre el 3 de novembre de 2015 i el 19 de març de 2017, en el qual el paisatge humanitzat esdevé el protagonista principal de l’obra. El paisatge més proper —de Vila-rodona i d’altres indrets del seu entorn— i el paisatge que l’activitat del curs de la vida durant setze mesos i mig li ha permès copsar. Una mirada davant l’evolució dels conreus, l’activitat agrària i el temps estacional. El coneixement i les preguntes que imposa el paisatge, les percepcions, les sensacions a flor de pell. El paisatge com a matèria de descripció, interpretació i reflexió lligada a la humanització del territori. La voluntat d’aprofundiment a partir de la mirada que sempre estira records, configura i reverteix en paisatges de tota mena. L’obra, en el fons, vol inserir en la quotidianitat dels paisatges que passen per la vida de cadascú, la necessitat de contemplar-los tot generant reflexions, de sentir-los, de viure’ls com un valor en el compromís. Dietari que tracta dels paisatges viscuts que, de fet, són els paisatges trobats.

L´autor, en Josep Santesmases i Ollé:

Josep Santesmases i Ollé (Vila-rodona, Alt Camp, 1951) ha publicat diversos estudis d’història i assaig. És president de la Coordinadora de Centres d’Estudis de Parla Catalana i del Centre d’Estudis del Gaià, vicepresident segon de l’Institut Ramon Muntaner i codirector de les revistes Plecs d’Història Local i La Resclosa.

En poesia, ha publicat El món des de l’agut (2011), Entre el cel i la terra (2013) [il·lustrat per 53 artistes], Nadala del Portal (2013) i Gramàtiques de tardor(2015). En prosa, Riu Avall. Recull d’articles. 1986-2002 (2002), Santes Creus i les terres del Gaià. Proses pintades (2006) [il·lustrat per Joan Cunillera], Viatge literari per la vall del Gaià. Les terres altes (2008), Quarts i hores I. Societat i política (2012), Ai fill que no et regalimi la salsa! (2013) i Quarts i hores II. Terres, llocs i paisatges (2014).

Cazarabet conversa amb Josep Santesmases:

-Amic què és allò que t´ha fet escriure aquest llibre, en forma de Dietari? Què et va inspirar?

-M'ha inspirat sobretot la quotidianitat. Per això he usat la forma literària del dietari. A partir del que contemple experimente, descric, interprete, recorde, pensant que el món comença al costat de casa, al costat d'on visc i que el món no té centre, per això és esfèric. El centre cada persona el construeix amb la seua pròpia vida.

-Amic Josep, quan parlem de paisatge per què, gairebé automàticament, ens posem a pensar més amb un bosc, una vall, les vistes des d´un congost i no ho fem pensant en l´ampli ventall humà?

-Potser perquè tenim una visió romàntica del paisatge. El considerem com una expressió de bellesa i no com el resultat de la mirada intel·ligent damunt del territori. Els conceptes canvien al llarg del temps i potser ara toca pensar que vivim en el paisatge, perquè ens interessa que aquesta mirada no només siga per contemplar sinó per exercir responsabilitats.

-És aquest un llibre, estructurat com un Dietari, que ens invita a veure l´ésser humà des d´aquesta perspectiva que és quelcom més i que forma part d´un ventall molt ampli d´allò que constitueix la humanitat?

-La interrelació entre el paisatge i la condició humana és total i molt més als nostre territoris tan humanitzats. No podem obviar que nosaltres formem part del paisatge, que intervenim en la seua percepció i en la seua evolució. Però alhora nosaltres rebem, diàriament, efectes d'aquest paisatge que ens condiciona, segons quin siga, segons la nostra capacitat i voluntat de comprendre i actuar. No podem obviar la influència que el nostre entorn actual, o els que hem anat acumulant al llarg de la nostra vida ens han acompanyat. On hem nascut, on hem viscut, on establim les nostres relacions de treball i d'oci. El que he volgut expressar en aquest dietari són precisament les percepcions que he tingut, les reflexions que he estructurat a partir dels paisatges que en el meu dia a dia durant uns 16 mesos he trobat en l'observació dels paisatges que m'han acompanyat.

-Per què ignorem el ‘paisatge humà’?

-Ignorem el paisatge quotidià, el que ens envolta. L'ignorem o no hi prestem l'atenció deguda. I és el que ens afecta realment. No el que anem a veure perquè ens el publiciten. Sovint ens proposen ‘comprar’ paisatges idíl·lics. El problema és que els mirem sense haver assimilat el paisatge propì des d'on comparar i interpretar. De vegades es busquen paisatges ‘verges’ com una manera de cercar la puresa, quan en fer-ho no fem altra cosa que trencar aquesta suposada puresa. Es passa sovint de viure en un món de ficció a voler en determinats moment consumir paisatge.

-Per què ho penses, allò que ens vols transmetre, mitjançant l´escriptura com un Dietari?

-Alguna cosa del que veus, diàriament o puntualment, et suggereix la reflexió o la interpretació. A una altra persona la mateixa mirada segur que li suggeriria altres coses, perquè al capdavall mirem a partir del que som, del pòsit que acumulem. El que pense parteix del que veig i del que sóc. El que escric no respon a una ciència exacta. Entenc que en la forma de dietari la riquesa prové de l'expressió literària.

Josep Santesmases

-L´activitat de l´ésser humà fins quant ens pot influir en el dia a dia i des de quan passa a ésser part essencial d´aquesta mena de teixit que és el paisatge?. Preguntat d´altra manera som per exemple un arbre o un matoll que a l´hora forma part d´un gran bosc que a l´hora és part del paisatge físic de la Mediterrània…tot es complementa, però fins quin punt i des de quan?

-En aquesta part de món on vivim gairebé res no deixa d'estar condicionat per l'activitat humana, fins i tot els paisatges més ‘bucòlics’ que podem trobar. Per tant la influència és gairebé total. Això és inevitable. La petja humana s'ha incrementat extraordinàriament. El paisatge és present, no és passat, si de cas acumula el passat en el present. Tot està interrelacionat i nosaltres només per existir ja condicionem el paisatge, en la part urbanitzada que necessitem per habitar i en la part que ens toca de les estructures de comunicació, en l'espai físic on es conrea, es transforma o es produeix el que consumim. La qüestió és saber fins on el recipient (la Terra) on es desenvolupa la nostra existència pot aguantar una major pressió en la intervenció i aprofitament del recursos i en la transformació del paisatge on es desenvolupa.

-L´ésser humà duu a terme el conreu propi i de l´altre paisatge més físic, però una cosa retroalimenta una altra, no és així?

-Els conreus formen part dels paisatges més propers. No podem entendre el territori sense els paisatges agraris, que molt sovint són bells. L'ocupació de l'espai físic dels conreus va relacionat amb les formes de vida de cada moment històric. Conreem per les necessitats de cada present i amb la tecnologia de cada moment. Ocupem terres i abandonem terres segons les formes de conrear i sobretot de la seua rendibilitat. Els pagesos creen el paisatge agrari. Tanmateix aquesta no és la seua finalitat. La finalitat és guanyar-se la vida com tothom. Segons com estructure la societat les seues maneres organitzatives, ideològiques, socials i polítiques es construirà el paisatge agrari, més respectuós o més agressiu. D'això en som responsables tots.

-Crec que vivim en un temps en el qual les emocions i la emotivitat no passen, per a res, desapercebudes…més que mai són considerades—tot i que no s´ha de baixar la guàrdia—fins quin punt influeix això en l´ampli context del paisatge humà?

-Jo pense que viure en un paisatge harmònic, ordenat i respectuós és gairebé un dret humà. Tanmateix en parts importants del món això no és així ni de bon tros, més aviat el contrari. A causa de l'explotació irresponsable dels recursos una bona part de la humanitat viu envoltada de destrucció del paisatge quotidià. Com a societat del present estem immersos en una paradoxa davant del paisatge. Per una part un sector de la humanitat necessita aquesta interrelació amb el paisatge, necessita emocionar-se amb coses que podem considerar ben simples i quotidianes, però que tanmateix responen a l'essència i als misteris de la vida. I jo diria que hi ha una necessitat de retrobar el contacte amb la natura, amb els paisatges i les realitats agràries, potser perquè els sistemes econòmics i determinades maneres d'entendre el progrés ens hi han allunyat. Per altra part una part de la societat s'ha establert en el no-paisatge, en un concepte de vida on la ficció és el centre de l'existència. No importa en quin context geogràfic vivim sinó que el que importa és el que podem consumir per fugir precisament de la realitat física del nostre entorn. La realitat esdevé la ficció universal. Sens dubte, al meu entendre, una forma de ser al món com a simples dominats dels poders que ens proporcionen la ficció.

Portada del llibre

-Però en el paisatge hi ha d´haver-hi convivència. N´hi ha. Com és aquesta convivència?

-Hi ha d’haver educació per articular responsablement la nostra educació com a éssers humans. Aquests objectius poden o podrien ser fàcilment entesos per la major part de la població. Com intervenim en el paisatge per educació les nostres necessitats bàsiques? Com els administrem també com a espai d’oci responsable? Com els utilitzem per sentir-nos part dels mateixos, emotivament, espiritualment. De ben segur que amb les tecnologies del present i les que ens proporcioni l’educació en el futur, aquests objectius serien aconseguibles. Tanmateix el domini dels poders, dels poderosos sovint ho perverteix tot.

-Però sovint arrastrem molt el nostre passat, amb una educació ---em referisc la de més enllà de les aules—molt temerosa que massa sovint vol nadar i guardar la roba o anar-hi a la processó tocant les campanes. Què ens pots dir?

-Les contradiccions són el pa nostre de cada dia. La majoria de la població està d'acord amb postulats de caire ‘ecologista’, en la necessitat de polítiques de preservació del medi ambient, etc.! Però al mateix temps anem creant necessitats noves que impliquen increment del consum d'energia, de recursos, de destrucció de paisatges naturals. En el primer món hem endreçat els nostres paisatges, els hi hem rentat la cara en llevar-los-hi la brutícia, però en el tercer món pot passar de tot, precisament, per la necessitat d'obtenir recursos per complaure el nostre consum que `serà més o menys important en funció de la nostra capacitat adquisitiva. Tothom parla per exemple de la necessitat d'incrementar l'obtenció d'energies renovables mentre el nostre mar s'omple de vaixells immensos (creuers) o els cels s'omplen d'avions per viatjar a l'altra punta de món, simplement per passar uns dies distrets, consumint és clar enormes quantitats d'energia fòssil. Per això en l'observació i valorització dels paisatges trobats reivindique la proximitat com a factor de coneixement per interpretar el món, com recurs per a percebre en la mirada, emocions, sentiments, per integrar-nos a la natura, a l'espai físic, en la espiritualitat de l'observació, en el silenci de la meditació, de manera que tot plegat ens conferisca el compromís davant la vida i l'espai on ens toca viure.

-Humanitzem massa el paisatge físic?

-L'humanitzem massa quan creem necessitats vàcues, banals, especulatives, consumistes. O potser més ben dit el deshumanitzem quan això és produeix, quan envilem la nostra condició humana. La humanització ben entesa hauria de comportar un elevat increment del respecte pel paisatge. Aquesta humanització positiva, espiritual i responsable, hauria de venir de la mà d'una ciència al servei del món com a espai físic i de la humanitat en el sentit més ampli. També pense que la literatura ens ha de fer obrir el ulls envers el nostre món proper, envers els paisatges que són el bressol de la nostra vida. Coneixent-los, coneixerem el món, estimant-los serem respectuosos amb el món sencer. Almenys és el que humilment he intentat fer en el dietari ‘Els paisatges trobats’.