Amb ulleres verdes d'Elisabet Abeyà

Un llibre, editat per Documenta Balear, des de la ploma d´Elisabet Abeyà i amb les il·lustracions de Pere Joan que retrata i mira amb des de moltes perspectives el món de l´educació amb molta reflexió, però també amb molt de sentit de l´humor.

Des del seu seient de mestra d´escola fa crítica…

Allò que ens diu l’editorial sobre el llibre:

Una visió calidoscòpica del món de l’educació a partir de fets i experiències reals recollits als quaderns d’una mestra.
Passa de l’humor a la crítica, de la tendresa a la indignació, de la proximitat a la reflexió.
Una mirada crítica des de l’escola, però positiva i esperançadora, i sempre a favor dels infants.

“Un dia vaig decidir que les meues ulleres per anar a escola serien verdes i em permetrien posar-me sempre al costat dels infants, intentant comprendre la seua visió del món i les seues necessitats, i sobretot estar disposada a admirar i acceptar el que ells diuen i fan. Va ser un desig, i com tots els desitjos de vegades es perden entre requeriments legals, pressions socials, entrebancs organitzatius i temors absurds. Però les meues ulleres m’han permès mirar el món dels infants com un conjunt d’espurnes de vida que s’obren pas al món, i que troben camins entremig dels obstacles de creixement que les institucions els ofereixen, igual com aquelles flors que a la primavera s’obren pas entre les esquerdes del ciment”.

Portada del llibre

L´autora d´aquest relat:

És llicenciada en psi­cologia per la UAB. Viu a Mallorca des del 1973. Ha treballat com a mestra d’educació infantil i d’audició i llenguatge a diferents escoles de Palma, Valldemossa, Sóller, Pòrtol, Palmanyola, Esporles i Bunyola. Ha col·laborat en moviments sindicals i en moviments de renovació pedagògica. Ha escrit nombrosos contes per a infants, articles sobre temes pedagògics i literaris, així com diverses traduccions de l’anglès al català.
Li ha interessat especialment tot el que té a veure amb la capacitat d’escoltar, com a part essencial de la cultura i de la comunicació. Ha procurat analitzar i desenvolupar aquesta capacitat en els infants, i en ella mateixa. Perquè ha escoltat els infants ens pot oferir les reflexions que componen aquest llibre.

Cazarabet conversa amb Elisabet Abeyà:

-És amiga Elisabet , aquest, un dietari des les teues vivències i reflexions envers el món de l´ensenyament, oi?

-Són bocins desordenats de dietaris d’escola, arrodonits amb reflexions i pensaments. Són com flaixos de diferents moments viscuts al voltant de l’escola i dels infants, tots certs, sense res inventat.

-En aquestes reflexions que naixen del teu dia a dia ; com a mestra, allò que retensés ficar en evidencia “els punts flacs o negres” entorn l´ensenyament i facilitar-nos ferramentes o estris per veure els punt forts?

-Potser totes dues coses però sense ànims de ser exhaustiva. Són com pinzellades de la vida real. De la meua vida en entorns escolars hi ha hagut moments extraordinaris d’alegria, bellesa i descobriment i també moments tristos en què he vist com els infants no són tractats de manera adequada i he pensat en les nefastes conseqüències que això pot tenir per a ells com a individus i per a tots com a societat.

-Tot i això; què pretens amb aquest llibre reflexiu. Quins objectius t´has marcat?

-Quan escrivia no tenia cap objectiu concret, potser només posar en ordre els meus pensaments, però després em vaig adonar que publicar-ho podia contribuir a què els mestres i els adults que estan a prop dels infants tinguessin una mirada respectuosa cap al món infantil.

-Per què mirar-ho “tot plegat” amb ulleres verdes?

-El títol del llibre prové d’una poesia de Gianni Rodari que es titula “Un senyor ja madur amb una orella verda” i aquesta orella verda, en el sentit de jove, li permet escoltar la natura i els infants. Aquesta poesia s’ha convertit en símbol del que s’anomena “pedagogia de l’escolta”. En català s’assemblen les paraules orelles/ulleres i com que l’art d’escoltar es complementa amb l’art de mirar, vaig decidir titular el meu llibre “Amb ulleres verdes”, fent referència a aquesta altra mirada que és necessària en educació.

- En l´ensenyament i a l´escola: “2+ 2”, gairebé mai fan “4”, veritat?

-En l’ensenyament les certeses no existeixen. Hi ha una paraula màgica que és “depèn”. És una de les coses que per a mi fan tan interessant l’educació. S’allunya del món de la tècnica i s’endinsa al món de l’art. No es poden tenir maneres de fer fossilitzades ni encarcarades. La vida és mòbil i el que va bé ara potser no és adequat més tard.

-Cada xiquet i xiqueta és d´una manera ben diferent, però en canvi a tots se’ls vol disfressar amb la mateixa vestimenta. No és molt lògic, no?

Sí tots els infants fossin iguals, l’escola seria més fàcil d’organitzar però molt més avorrida, inútil i estèril. Acceptar les diferències i veure-les com a valor és la primera passa cap a una escola millor.

-I amb les mestres, si fa o no fa, passa el mateix, oi?

-Sí, és clar, que siguem diferents és una riquesa que es perd quan es creu que tothom ha de fer el mateix seguint els mateixos paràmetres. L’autenticitat és educativa i cadascú hauria de poder treballar a una escola oferint les seues millors habilitats i no havent d’ensenyar coses que no saben o que no els agraden.

-Tot molt rígid per a tractar amb humans que deurien d´ésser models flexibles i que no haurien de tindre res a veure amb la rigidesa, però en canvi, això no és el que passa.

-Passa massa sovint, no és que sigui sempre, però les inèrcies, les expectatives i la institucionalització afavoreixen la rigidesa.

-Allò que és molt difícil és trobar o intentar trobar una manera o unes maneres per les quals incentivar els alumnes des de la curiositat, fent-se preguntes i demés. I tots els dies i en cadascuna de les matèries…

-No dic que sigui fàcil però és més motivador també per als mestres.

-Però també el cos docent no ha de deixar , en el dia a dia, el fet de cercar noves vies que els faci anar a més. Allò que ens fa pensar que les mestres i els mestres sempre s´han d´anar reinventant, oi?

-Ser mestre és estar disposat a sorprendre’s cada dia. La rutina i l’avorriment potser van bé per a altres feines, però per a fer de mestre de segur que no.

-Penses que el mestre o la mestra es troben, sovint, poc valorats i considerats?

-Sí, sens dubte. Se’ls considera com una feina assistencial, que està molt feminitzada i com a tal infravalorada.

-Com a mestra, quins mètodes pedagògics penses que poden estar una mica més encertats en la societat d´avui en dia?

Penso que no és tan important el mètode o mètodes que s’utilitzin com l’actitud del mestre i el clima que es pot crear a una escola o en un grup d’infants. Un bon mètode en mans d’un mal mestre és del tot inútil. En canvi un bon mestre aconsegueix crear profitoses situacions d’aprenentatge amb diferents mètodes i recursos.

-Va dir, no recordo bé quin pensador que l´humà té dos orelles—per escoltar—i només una boca—per xerrar i comunicar-se—Escoltar és un bon exercici que hauríem de saber cultivar molt millor, però xerrar normalment ho sabem fer de sobres i sovint per a mal…ho sigui que , sovint, tot trontolla amb tindre la boca descosida. Això d´escoltar i de saber com i de quina manera xerrar es tracta o s´haurà de tractar a l´escola entre els mateixos docents i entre els alumnes?

-Crec que escoltar i parlar són les coses més importants que aprenem o hauríem d’aprendre a l’escola. Són coses que no es poden aprendre tots sols amb un programari d’ordinador. Som éssers socials que necessitem els altres per poder-nos desenvolupar com a persones. Entre els docents també moltes vegades hi ha mancances en aquest sentit i crec que s’hauria de tenir en compte en la formació dels mestres.

-Sovint, no hi ha que complicar-se massa l´existència per a apropar-se als alumnes i saber què és allò que els motiva. Pot ser en la senzillesa està el secret o un dels secrets, oi?; però deu de ser molt difícil saber en cada moment què despertarà a cada xiquet o xiqueta. Què ens pots dir?

-Puc dir que potser el secret es troba en les ulleres verdes, que ens serveixen per estar prop dels infants i mirar-los d’una manera positiva, per allò que tenen i no per allò que els falta, per caminar al seu costat i acompanyar-los i no per mirar-los des de dalt i estirar-los.

-Per cert, què hi penses en torn a l´educació emocional o l´ambiental de les quals es parla molt, però…

... però la institució escolar té molta facilitat per a espatllar les coses. L’educació emocional es perverteix si se li dedica un horari rígid, un material estructurat, i si se la separa de la resta de l’educació. Hem d’entendre que les emocions van amb nosaltres, que les portam posades quan anem a escola, que aprenem allò que ens permeten i ens faciliten o no les nostres emocions. L’educació emocional és una actitud, no una assignatura. Una cosa semblant passa amb l’educació ambiental, és a la vida i impregna la vida. No es pot separar artificialment de la resta.

Publicitat
Publicitat