«Dies de fel i de magrana» de Francesc Pané

Un llibre, des de la ploma de Francesc Pané,que es fixa dins l´ampli camp que hi habita entre la memòria de l’ànsia i les insurgències.

Un llibre que camina entre l´evocació, l´himne i l´exercici de fer, amb la literatura, memòria històrica…

Es tracta d´un argument, una història que conta allò seu mirant-ho tot com en un encreuament on dos camins tenen el mateix pes, però les decisions de prendre un o l´altre o de trobar-se en un o en un altre costat és constant i des del títol. Dies de fel i de magrana.

La fel ens retrotrau a l´agror de la vida i la magrana a certa dolçor de la mateixa…

El llibre deixa constància plena que en la vida hi ha de tot i per a tots i de manera constant…

Portada del llibre

Allò que ens diu el llibre. La sinopsi:

‘Dies de fel i de magrana’ és la continuïtat del llibre ‘Tendres van ser els dies’ (2002). Amb una delicada prosa, l´autor revela les circumstàncies del pas de la seua adolescència a l ´adultesa, coincident amb els darrers anys de la dictadura franquista i els primers de la Transició. La primera part, ens endinsa en la intimitat personal de l´autor, viscuda entre el poble de la seua joventut, Arbeca, i la ciutat dels seus estudis mitjans i superiors, Lleida. La recreació dels duríssims treballs de la gent humil hi alterna amb la descripció de la vida de persones singulars, testimonis d´una època de misèria i d´esperança. La segona part desvela aquelles lluites que, en la virulenta agonia del franquisme i en els primers temps de liquidació de la dictadura, van sostenir-se a les Terres de Lleida a favor de la cultura i de les llibertats socials i nacionals, protagonitzades o viscudes per l´autor.

L´autor, en Francesc Pané Sans, aquest  llicenciat en filologia catalana, ha estat catedràtic d´institut i ha exercit com a professor de secundària a Lleida. La seua petjada l´ha deixada dins del món de l´ensenyament, la política i la difusió de la llengua i la literatura. És el guanyador del premi Ciutat de Mollerussa (1991) de narrativa breu, amb ‘Una fosca lluna d´abril’. També l´autor de la que és considerada la part precedent d´aquest llibre, Tendres van ser els dies.

Aquell llibre desgranava aquesta sinopsi, un llibre que també es troba entre com dos camins: el del record i les memòries:

Tendres van ser els dies ; són vint proses que expliquen com eren els homes i les dones de poble als anys cinquanta i seixanta, amb arrels en la terra i amb la mirada al cel, esperant el pa de la pluja, l'amor de les collites i les carícies del sol. Escrites amb una veu mansa i amb la lletra endolcida, els lectors trobaran en les descripcions de Tendres van ser els dies tot l'aroma, el gust sencer i el so harmònic d'un món que caminava lent entre la bellesa de les coses simples i el coneixement d'una sensualitat primitiva i rotunda.

Cazarabet conversa amb Francesc Pané :

-Els teus són llibres que viatgen entre el testimoni directe i que pateix amb cada bategada , també el testimoni de l´esperança i la memòria…però què creus que té més pes amb la teua prosa?

-En el cas de Dies de fel i magrana, el que cobra més rellevància és la memòria d’un temps agònic entre la tradició i la vida material precària i el neixement d’una nova forma econòmica; el pas d’una cultura rural i tradicional a una altra d’urbana, que apunta a una globalització sense memòria. Aquesta dualitat, en el terreny polític –i personalment polític- es manifesta en els últims calfreds del franquisme i els primers plors d’una incerta transició democràtica.

-Fas literatura com per necessitat de contar allò necessari i que sembla s´arrela dins teu com un nus?

-No ho sabria dir de millor manera. En mi –com en tota persona- hi ha un temps significant i significatiu, que em transcendeix, perquè és significatiu per a la meua comunitat. Em sembla que la literatura pot fer emergir aquesta memòria, el testimoniatge d’uns dies que van ser durs i dolços a parts iguals.

-Un llibre que reflexa el dia a dia d´una lluita per sobreviure, però també per reivindicar-se, què en penses?

-Va haver-hi un temps en què sobreviure (materialment i també espiritualment) ja era reivindicar-se. Quan arriba la maduresa personal, la supervivència exigeix la reivindicació d’espais de llibertat i de cultura. És la responsabilitat (exigir-los, fer-los possibles) d’un home conscient d’ell i del seu entorn.

Youtube

-Aquesta literatura és molt dura de llegir i de reflexionar, però per això mateix és necessària, no?

-Vivim un temps de flonjors. Tot ha de ser simple, preparat per a un consum acrític. També la literatura? Em sembla que la literatura forma part de l’intel·lecte, del pensament, del sentiment, de la raó i del criteri. Però igualment de la llengua. La llengua pot ser un instrument fàcil. Però si la usem com una joguina, acabarem fent-la tan prima com un filferro. La memòria personal i col·lectiva, literaturitzada, exigeix un registre lingüístic que connote, que duga el lector al gaudi íntim de l’expressió.

-Per què t´agrada tant escriure mirant diferents escenaris, trajectòries, com una mena de joc, tot i que per a res és un joc…

-La vida és una provatura constant. Una cadena d’emocions. Així mateix concebo la meua obra literària. Això sí: l’autoexigència amb la llengua no és renunciable. La literatura (parle del que parle) és ritme; una composició de música interior. Les paraules, les estructures de la sintaxi, són la naturalesa de la cultura que comunica, el pentagrama sobre el qual s’escriu la composició.

-Però també les eixides que va oferint la teua narrativa són o presenten un ventall ple d´oportunitats per a uns i per a uns altres,---em refereixo als homes i dones protagonistes dels dos llibres-- no?

-Em poso reptes: incursions en els gèneres i en els subgèneres. Vaig nèixer a la literatura com a aprenent de poeta i he escrit poesia. Tanmateix, la prosa m’atorga un horitzó expressiu diferent, més extensible, menys contingut. He escrit novel·les, sempre amb un fons críticament constructiu (si se’m permet de dir-ho), socialment actiu. Però també n’he escrit amb una base històrica, que em semblava significativa en el moment en què les concebia i les construïa. Mai no he abandonat un personatge a l’atzar. Són reflex, tots, dels meus turments, de les meues alegries.

-En la vida i en cada etapa de la mateixa hi ha un temps per a cada sentiment, no?; per afrontar cada etapa i cada moment d´una manera ben diferent i diferenciada, però allò que és inevitable és l´agror d´uns moments i la dolçor d´altres…no?

-Això, tot just, és el que he pretès amb els llibres memorialístics o d’evocació: Tendres van ser els dies i Dies de fel i de magrana, que n’és una mena de continuïtat. Però aquesta dualitat vital de què parlem és també visible a la novel·la psicològica El vol de les papallones o en la diversitat temàtica dels poemaris Dames d’escorça (l’alegria de viure la Mediterrània i l’amor) i Hores d’olivera (el pes d’un deure tràgic).

Francesc Pané - foto youtube

-Això apart d´estar en una etapa més o menys dura de la vida ; d´ aqueix dia a dia que ens toca viure , sí o sí, perquè és, simplement, el que hi ha, el que toca…

-L’important és prendre consciència dels actes que ens cal realitzar en cada moment; dels errors que hi cometem; del sentit de responsabilitat del nostre pas per la vida. Però igualment és important la intensitat amb què vivim la joia, el paler, la il·lusió que es materialitza. La literatura té –al meu entendre- aquestes fonts, si és sincera i no un mer instrument de consum.

-És, també, un llibre que, d´alguna manera parla de superació i en el qual s’aprèn a superar els moments més replets de neguits, no?

Hi ha qui ha tingut una vida fàcil, lleugera en els passos. La meua ha estat diferent: difícil en els anys de formació, en la infantesa i en l’adolescència. La felicitat íntima –si arriba mai- sé que vindrà pel sentiment de conformitat amb què he afrontat els reptes. Ulisses va triar el camí, però no pas les dificultats. Aquestes, les va haver de superar sobreposant-se, exercint la seua humanitat contra el caprici dels Déus…

-Quan escrius aquets llibres en qui o en què penses?

-Hi ha tot un univers humà, en el meu ànim. Gent que he amat, que he admirat; persones a qui he hagut de comprendre en el seu dolor, en els seus trànsits… A la fi, personifiques en un personatge el gavadal d’experiències humanes que has compartit. Sí, però també les experiències literàries: protagonistes de les lluites en els llibres llegits, com a ideals o com a senyeres d’un caràcter enfrontat a un destí.

-Què et fa escriure aquest testimoni o testimonis que són com una mena de cant a la llibertat plena, a la dignitat…

-Una profunda compassió. La compassió no és només pietat per l’altre: és l’assumpció de l’experiència aliena com a pròpia, la valoració de l’esforç de l’altre, del seu testimoniatge…

-Amic, ens pots dir en què estàs treballant ara…

-Prove de bastir un recull de poemes. Una reflexió íntima –que voldria compartible- sobre el temps: el seu pas inexorable, sobre les transformacions que causa en l’ànima, sobre les oportunitats que ens concedeix per al goig i per a la nostàlgia del goig passat… Veurem.